Les tasques de cura —com atendre criatures, acompanyar persones grans, preparar àpats, netejar o sostenir emocionalment— són imprescindibles per al benestar de les persones i el funcionament de la societat. Tot i això, continuen sent invisibilitzades, poc valorades i, en molts casos, no remunerades. Aquest treball essencial, que recau majoritàriament sobre les dones, sovint es dona per descomptat i queda fora de les agendes institucionals, econòmiques i empresarials.

Quan aquestes cures es contracten —a través de treballadores de la llar o cuidadores— sovint són altres dones, en molts casos migrants i en condicions precàries, qui les assumeixen. Així, la responsabilitat de cuidar es desplaça, però no desapareix, i continua essent una tasca feminitzada i poc reconeguda socialment i econòmicament. Aquest fenomen es coneix com a “cadena global de les cures”, i evidencia com les desigualtats de gènere es creuen amb les desigualtats de classe i origen.

La pregunta clau que ens interpel·la com a societat no és només qui cuida, sinó quin valor donem a aquest treball indispensable. Imaginem per un moment que el temps dedicat a les cures no remunerades fos reconegut com cal: que tingués un valor econòmic explícit, que es reflectís en les estadístiques oficials i que es distribuís de manera equitativa entre homes i dones. Potser així començaríem a entendre que la vida no se sosté sola. I que posar la vida —i no el mercat— al centre vol dir reconèixer, redistribuir i dignificar les cures com a pilar fonamental del benestar col·lectiu.

Aquesta distribució desigual de les cures no és fruit de l’atzar ni d’una suposada inclinació femenina, sinó d’un sistema de valors que ha perpetuat una divisió sexual del treball: les dones a l’esfera domèstica i reproductiva; els homes, a la pública i professional. Això ha generat desigualtats profundes i persistents. Mentre molts homes poden dedicar més temps a la seva trajectòria laboral o a l’oci, moltes dones sostenen la vida des de la discreció i l’esgotament, amb un impacte directe en la seva salut, el seu temps lliure i la seva autonomia econòmica.

Reconèixer aquest desequilibri és una responsabilitat compartida que ha d’implicar també les empreses, com a agents clau en la transformació social. Apostar per una cultura de la cura —que respecti el temps personal, promogui la corresponsabilitat i valori les necessitats de conciliació— no és només una qüestió de justícia, sinó també de sostenibilitat i benestar col·lectiu.